Cada 24 d’octubre es celebra el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic per visibilitzar la necessitat de lluitar contra aquest fenomen que cada vegada genera més impactes en el planeta i les persones. Les conseqüències del canvi climàtic provoquen el desplaçament forçat de les persones que es veuen més impactades directament, ja sigui en desplaçaments dins del seu propi país o havent d’emigrar a l’estranger. Segons l’ACNUR, l’any 2050 hi haurà més de 250 milions de persones d’arreu del món desplaçades de manera forçada a causa de la degradació mediambiental. Al primer informe del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) l’any 1990, ja s’advertia que la migració de milions de persones seria un dels principals efectes del canvi climàtic.
D’una banda trobem impactes que s’anomenen de generació lenta, com poden ser les sequeres. Aquests fenòmens estan directament vinculats a l’escalfament global, que està provocat per l’activitat econòmica del model capitalista i les seves conseqüents emissions de CO2, i te un impacte més pronunciat a les zones tropicals del planeta. A les regions del Sahel i de la Banya d’Àfrica, per exemple, en les últimes dues dècades hi ha sequeres continuades que afecten greument els cultius, que són escassos i de pitjor qualitat. En l’altre extrem hi trobem pluges torrencials, que no només no són útils com a reg pels cultius, sinó que els fan malbé. Aquest fenomen succeeix a moltes regions com a l’Amèrica Central o el sud d’Àsia. Aquestes conseqüències del canvi climàtic forcen les persones que viuen a les zones més afectades a desplaçar-se a altres països.
L’escalfament global també provoca que els fenòmens meteorològics adversos ocorrin amb més freqüència. El pas de la DANA per València al 2024 n’és un exemple, però aquests fets ocorren sovint als països de zones tropicals. Zones costaneres senceres queden devastades per aquests fenòmens i forcen a la població a desplaçar-se. L’augment del nivell del mar, provocat pel desgel dels pols a causa del canvi climàtic, també afecta de manera més agreujada als països tropicals ja que és on creix més la costa.
Tot i que els països amb una major responsabilitat en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle són els països industrialitzats del nord global, els que es veuen més afectats de manera desproporcional són els països del sud global. Al Pakistan cada cop es registren més onades de calor que afecten les regions agrícoles densament poblades del riu Indo, així com inundacions cada cop més devastadores, però també sequeres, desertificació i estrès hídric. Al Perú, en tan sols 20 anys el 15% del seu territori s’ha degradat amb tendència a la desertificació, i a Hondures moltes comunitats han patit pèrdues i contaminació de l’aigua, inundacions, sequeres i, en algunes regions, erosió costera, esllavissades i augment del nivell del mar, generant desplaçament intern i transfronterer de la població més jove.
En aquest context, els països del nord global tenen una responsabilitat directa en l’acollida de les persones que es veuen forçades a desplaçar-se i sol·licitar protecció internacional per viure en condicions dignes i segures. No obstant això, tota persona desplaçada de manera forçada per causa de l’impacte del canvi climàtic es troba en un buit legal, ja que la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats (1951) no contempla la figura de refugiat/da climàtic/a o ambiental.
Per aquests motius, des de la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) reivindiquem que els efectes del canvi climàtic estan generant que s’incrementi el nombre de persones que es veuen obligades a fugir dels seus països i que cal abordar la falta de definició jurídica d’aquests desplaçaments forçats per tal de garantir la protecció d’aquestes persones i la seva acollida en condicions dignes.